És 11 de gener, i quan arribo a la sala de professors de la cinquena planta de l’edifici Carner de la UB, s’estan acabant els últims preparatius. Amb mi, entra la parella de l’equip de Barcelona Televisió, que s’instal•la en uns sofàs al fons de la sala per començar l’entrevista, en portuguès. Per totes bandes es poden veure piles de revistes CAPICUA, el primer i el segon número, que es venen a 10€. Ampolles de vi de Porto i pastéis de Belem col•locats en rengleres gairebé perfectes són guardats dins un armariet. Un nerviosisme sa omple la sala a mida que la gent comença a entrar. Arriba la rapsoda que recitarà en portuguès els poemes de Joan Margarit. Arriben els músics. Es venen revistes i els de BTV es filmen l’un a l’altre amb CAPICUA a les mans, llegint-la, però aviat ho hauran de deixar de fer perquè la gentada que s’ha quedat sense poder seure ho impedeix. La convocatòria ha estat tot un èxit.
Es fa el silenci i Isabel Soler ens presenta a Susanna Ramos i Rita Custódio, que en català i portuguès respectivament, expliquen els orígens de CatalunyApresenta i de CAPICUA, fent un recorregut per totes les activitats fetes en el primer any de vida, que no són poques. Tot seguit, Albert Soler ressalta la importància de la Traducció, perquè una obra no és només ella mateixa sinó també la suma de les seves lectures; i després de tot, una traducció no deixa de ser una relectura. Però no només això, ja que la traducció és l’eina necessària perquè, més enllà dels cercles hispànics i anglosaxons que ja es donen per descomptats, la cultura catalana pugui ser plurilingüística. El futur col•lectiu passa per la internacionalització, doncs, i és evident que CatalunyApresenta n’és un bon exemple.
Jordi Cerdà, dóna un pas més enllà i destaca l’empenta “d’una colla d’entusiastes de la cultura catalana i portuguesa que, en un món utilitarista tan a la Bolonyesa on se’ns demana currículums, diplomes i academicisme, de l’experiència vital en fan coneixement.” I té raó quan diu que les nostres relacions amb Portugal no es poden basar en el proverbi de “l’enemic del nostre enemic és el nostre amic” perquè és més important cercar les semblances i l’amistat, com fa la revista CAPICUA. Quan Espriu parla de la pell de brau, ens recorda en Jordi Cerdà concloent, no es refereix a Espanya sinó a tota Ibèria, i és que com deien els Siniestro Total: “Menos mal que nos queda Portugal”.
Finalment, Jordi Gràcia dóna pas al recital de Joan Margarit recordant-nos l’experiència del poeta amb el bilingüisme, que fa que finalment s’identifiqui amb una llengua, el català, sense que això signifiqui una renúncia. Abans de començar amb la recitació, Joan Margarit ens explica que en una trobada d’escriptors portuguesos i catalans, inicialment van intentar comunicar-se en castellà, però no va funcionar. I afegeix com a conclusió, reprenent la citació de Cerdà, “menys mal que ens queda Portugal”. El recital, no cal dir-ho, és esplèndid, és Joana Videiro qui llegeix primer la versió en portuguès traduïda per Rita Custódio i Àlex Tarradellas, fent-ho en perfecte acord amb la forma de recitar de Margarit. Un i un, van llegint els poemes que apareixen al primer número de CAPICUA.
En havent acabat, s’obre un torn de comentaris, i Helena Tanqueiro pregunta a Joan Margarit sobre la seva relació amb el bilingüisme. El poeta explica que si la cultura és una catedral, la poesia, que no és ni literatura, és la cripta; és la llengua materna. I això no és ni dolent ni bo, com tampoc no són dolentes ni bones les llengües en si sinó en tot cas, les persones que les parlen. Per això és important no separar i no rebutjar sinó establir ponts, comentari que ens fa pensar inevitablement en l’activitat de CatalunyApresenta.
És en aquest moment que, animat per la intervenció de Joan Margarit, en Jaume Cabré s’aixeca per explicar la importància que té per ell el fet de la traducció. Amb dos llibres traduïts al portuguès —i amb ganes que “això no s’aturi”— agraeix a la gent de CAPICUA el fet d’haver-se interessat per la seva obra, el fet d’haver-se interessat per la creació sense els problemes dels intermediaris. I s’inicia una jam session magistral dels dos artistes que es responen i contraresponen fent les delícies del públic, cada cop més animat. Alguns dels temes sobre els quals improvisen: la importància que té la traducció per les literatures en llengües de demografia relativament petita (Pere Comellas) tot i la pèrdua de cares que representa, si entenem l’obra com un poliedre (Joan Margarit); la dificultat i la responsabilitat que comporta la traducció a causa de la necessitat d’escollir el terme que transmeti l’emoció d’una llengua a l’altra (Jaume Cabré, que afegeix que és una sort que no es dediqui a la traducció però que ofereix la seva ajuda incondicional i tot el seu temps als traductors per a qualsevol dubte o esclariment). Finalment, Joan Margarit s’aixeca i, al costat de Jaume Cabré, com en una última frase a duo, reafirma la importància i la necessitat de la traducció. Tota una rúbrica per la gent de CAPICUA i el públic, donant pas a Sònia Serrabao i Carlitos Lage, que interpreten magnificament “Alfama” d’Alain Oulman i Ary dos Santos, “Cançó del bes sense port” de Maria Mercè Marçal, en la versió de Maria Cinta, “O marujo português”, de Linhares Barbosa i Arthur Ribeiro, i per acabar “Que tinguem sort” de Lluís Llach en una versió bossanova.
Després d’aquests moments, que tan bé han conclòs l’acte, es treuen els pastéis de Belem i el vi de Porto de l’armariet on havien esperat pacientment, i el públic passem a fer-ne un tastet. Les converses s’aixequen, la gent riu, pregunta, menja, beu i compra revistes. Ha estat un plaer haver tingut la sort de poder assistir a aquesta presentació de CAPICUA, tan rodona i amb tan bon gust de boca com ha deixat. I no parlo només dels comes e bebes.
Bertran Romero Sala
Fotos de Bertran Romero Sala
Ohlalà quin gust! Moltes felicitats! Prometo un seguiment assidu.
ResponEliminaLluís Bertran Xirau
Extraordinari!!! Enhorabona estimats!
ResponElimina